Vols escoltar el nou (i flamant) CD de Els Pets?

Evidentment no te’l posaré tot en safata, però aquí pots escoltar un especial de Delicatessen d’iCatFM, ple d’elogis per a la banda de Constantí. [Dirigit per Albert Puig-Bloc].

Web de Els Pets.

Ja tinc ganes de llegir la crítica que de ben segur farà en Joan Josep Isern. I, és que aquest any és immens per a la música en català.

 

 

Propaganda ciutadana

Reprodueixo l’article d’aquesta setmana a Comunicació21.com del professor de la UOC Ismael Peña titulat “Propaganda ciutadana” que, com gairebé sempre, em sembla interessant. Em quedo amb aquesta frase: “el que ha de proliferar són les iniciatives personals dels militants d’aplegar a la Xarxa quanta més informació millor.“

Propaganda ciutadana:

Per una banda, fa uns dies, el J-Lab – l’Institut per al Periodisme Interactiu de la Universitat de Maryland, EUA – va publicar un informe de recerca titulat Citizen Media: Fad or the Future of News? (Els mitjans ciutadans: moda o el futur de les notícies?) on, com diu el títol, fan una nova repassada al tema del periodisme ciutadà. La principal troballa – o afirmació – que fan els investigadors és que els mitjans ciutadans estan conformant el pont entre els mitjans tradicionals i a participació cívica.

Per una altra banda, El País, de la mà de Fernando Puente, s’atrevia a treure un decàleg titulat Los diez mandamientos para ser un buen e-alcalde, aprofitant el nou projecte de llei sobre l’e-Administració que concideix en l’espai-temps amb les properes eleccions municipals a tot l’Estat. A banda de la genial interpretació que Iñaki Ortiz fa d’aquest segon article, és molt interessant aturar-se en el codi de Conductas políticas para la participación ciudadana que, al mateix lloc web, va fer a principis d’aquest any Alberto Ortiz.

És a dir: per una banda, tenim els ciutadans que, cada cop més (o això diuen els científics, perquè a les urnes passa de forma bastant diferent), volen participar de la vida política, intervenir-hi, que la seva veu se senti. Per una altra, aquests mateixos ciutadans demanen als polítics que prenguin part de la conversa, que baixin a l’arena del debat i s’acostin als governats. El problema és quan aquells volen donar gat per llebre a aquests i, tot utilitzant les darreres tecnologies socials, munten blogs, webs, i altres maquinacions que després són altres – militants inefables del partit – qui han de mantenir. Scott Adams ho descriu a la perfecció a una de les seves vinyetes del Dilbert: el cap d’un departament decideix muntar un blog on hi escriurà “els seus pensaments personals sobre l’empresa”, blog, però, que haurà de redactar la secretària – no pas ell mateix.

Des del meu punt de vista, el que ha de proliferar són les iniciatives personals dels militants d’aplegar a la Xarxa quanta més informació millor. Feu una cerca al YouTube per qualsevol partit i veureu a què em refereixo. També haurien de proliferar els canals personals de polítics que volen escriure sense filtres, sense intermediaris. Ara bé, les impostures que també estem veient florir, de blogs de candidats que no en saben ni l’adreça, això és totalment prescindible.