proves

I, ara, remoume.net

Qui sobreviurà a aquest allau de webs similars???? Ara neix remoume.net, amb el mateix format de menéame.

Una reflexió interessant sobre Internet

Transcric l’article que ha publicat avui el Toni Sala a El Punt (contraportada). S’hi pot estar a favor o en contra o matisar-ho, però té aspectes interessants.

Títol: Obro Pàgina.
Autor: Toni Sala.
Mitjà: El Punt, 13 de juny de 2007.

 

El que per una banda es guanya, per l’altra es perd. A més d’exhaustivitat i abundància, internet hauria hagut de proveir-nos del temps que cal per donar-hi a l’abast. Ara que tenim accés a tots els clàssics literaris, discos, premsa, pel·lícules, fotos, partitures, a tota la informació transmissible electrònicament, també queda ben clara la limitació humana real: la provisionalitat, o sigui, el temps.

He pensat durant anys que, en literatura, internet més aviat desprestigia. El mèrit d’un llibre no és el nombre de lectors, ni els elogis que rep. A internet, però, com a la tele, la quantitat moltes vegades marca l’èxit: es diu, llavors, que és democràtica: la democràcia circumstancial de la immediatesa. És increïble les estratègies, argúcies i baixeses que els internautes amb pàgina pròpia fan servir per rebre visites. De seguida, un pobre home amb un bloc –tan pobre que té tot el temps del món per dedicar-s’hi– s’ha pensat que era un geni, perquè s’ha trobat que molts pobres homes com ell el llegien –tenien tot el temps per dedicar-s’hi–. Com que hi ha barra lliure, s’hi ha donat la barbàrie del nou ric.

L’adolescent ingenu, el polític negat, tots tenen bloc. I es troben que els visiten, perquè si un poder té la xarxa és el de posar la gent d’una mateixa espècie en contacte. El pedòfil atret per mulates d’11 anys i mig s’ha posat en contacte amb pedòfils atrets per mulates d’11 anys i mig… Hi ha gent per a tot, i eren més que no es pensaven. A l’independentista de Riusec, li ha passat igual. La paradoxa és que, sentint-se acompanyats, s’han aïllat més del món: ja només parlen entre ells, i sempre dels mateixos temes. La vanitat, sobretot, aïlla.

Però la capacitat generativa d’internet ha trobat contrapesos per tots els perills que li anaven sortint. L’abundància i l’accessibilitat han afavorit el desordre i el caos; en contrapès, els sistemes d’ordenació s’han anat afinant. L’anonimat ha afavorit l’astracanada i l’insult; en contrapès, amb el temps, s’ha pogut constatar la solvència de les pàgines serioses. La immediatesa ha afavorit la irreflexió i l’error; en contrapès, la rectificació de l’error pot ser immediata. Sempre hi ha algú, posem per cas, a punt per denunciar un plagi. Perquè a internet, com arreu, hi ha el perill de l’engany. Ple d’enquestes i manifestos d’adhesió fàcil, internet funciona sovint com l’estafa de l’estampeta; en contrapès, l’engany s’hi converteix, com passa habitualment, en autoengany.

El 2007, tot això està més que clar i els avantatges de la xarxa ens els sabem de sobres: que internet és l’eina de difusió cultural més important des de la impremta; que hi ha pàgines d’un nivell altíssim, fetes de manera desinteressada i per tant absolutament lliures, de vegades amb un rigor que ja voldrien alguns diaris.

Sembla, doncs, que hi ha prou perspectiva per fer cas a la insistència d’uns amics que no han parat, els últims anys, de demanar-me que obrís pàgina. Una pàgina, em diuen, és una deferència als teus lectors: perquè puguin llegir-hi els articles que escrius, les xerrades que fas, algun text circumstancial, alguna informació, alguna precisió que vulguis emetre. Molt bé, doncs, d’acord, però amb unes quantes divises: que la immediatesa, en literatura, no és ni mèrit, ni disculpa; que l’educació, és a dir, la discreció, sempre és fonamental; i que si, pel que fos, un dia tanco la pàgina, no trencaré cap compromís.

Allà m’hi tenen, doncs: www.tonisala.net.

Blocaires, voleu ser els meus “conillets d’índies”?

Ha arribat l’hora de la veritat al curs de Periodisme Digital -que ja s’acaba- i em toca fer el Projecte (aquí el vaig explicar una mica). La part teòrica m’és molt més fàcil, però ara toca la pràctica, és a dir, crear un número 0, una maqueta, d’un diari digital.

Si algun blocaire vol que algun apunt (post) del seu bloc surti al número 0, que m’ho digui o m’enviï un mail a markusrv@icab.cat. Necessito apunts de totes les temàtiques (cultura, política, blocs, internet, TIC, societat,…).

Salut!
Marc

Tres preguntes sobre blocs (“weblogs”). M’ajudes?

M’interessa incrementar els meus coneixements donant resposta a tres preguntes sobre blocs (“weblogs”). M’ajudes?

1. Necessito conèixer blocs col·lectius. Ex: Olla de Grills.
2. Necessito saber agregadors de blocs. Ex: XBS. També, agregadors territorials, com ara Blocs Terrassencs.
3. I, per últim, necessito saber Trobades presencials de blocaires que es fan o s’han fet. Ex: 1era Trobada de blocs Ebrencs.

Moltes gràcies!

WordPress en català

Notícia de Nació Digital: Ja està disponible la traducció al català de l’aplicació de publicació de blocs WordPress en la seva versió 2.2. Francesc Hervada és l’autor de la traducció, que ja es pot descarregar. Explicació de com fer-ho aquí.

SlideShare: Per a publicar power ponts, pdf… a webs i blocs

A través del bloc de l’Enric Gil, he descobert una nova eina molt útil per a publicar en webs i blocs (similar al funcionament de You Tube) presentacions en power point, documents en pdf,… Això és una simple prova, amb un power point que m’han deixat.

Web de SlideShare.

Zoom visual de la vida [Vídeo]

Extret de You Tube: Un remake de la pel·lícula ‘Powers of ten’ de Charles i Ray Eames (1977) amb el primer zoom còsmic de la història (un capítol de la sèrie de televisió DÍGITS -del número al bit-)
Un remake de la película ‘Powers of ten’ de Charles y Ray Eames (1977) con el primer zoom cósmico de la historia (un capítulo de la serie de televisión en Catalán DÍGITS -del número al bit-). Traducción al Español: http://docu.net/digits/Potencias_de_1…
A remake of the film ‘Powers of ten’ by Charles & Ray Eames (1977) with the first cosmic zoom of history (a chapter of the television series in Catalan DIGITS -from number to bit-). Translation to English: http://docu.net/digits/Powers_of_10.htm

La ciberguerra ja no és ciència ficció

O, això és el què es desprèn del suposat atac perpetrat des de Rússia contra la seva antiga colònia Estònia (+ info). I, és que Estònia és un país molt avançat tecnològicament. I, si li vols mal, per què no atacar-lo via ciberguerra i impedir que pugui funcionar políticament i econòmicament? Si, la notícia és certa, estem davant d’un nou mètode d’atac.

Mèdia Miscel·lània

A través d’un comentari al meu bloc personal, m’assabento que “si volem” podem aconseguir invitacions per a provar Joost TV al web catmidia.cat.

El diari espanyol La Razón ha renovat la seva pàgina web, segons informa Comunicació21.

El documental sobre Terra Lliure també arrasa amb la revista Sàpiens. Comentari de Pere Meroño al respecte.

 

El Web “Bloc de Fotos” del Grup Nació Digital es renova.

Propaganda ciutadana

Reprodueixo l’article d’aquesta setmana a Comunicació21.com del professor de la UOC Ismael Peña titulat “Propaganda ciutadana” que, com gairebé sempre, em sembla interessant. Em quedo amb aquesta frase: “el que ha de proliferar són les iniciatives personals dels militants d’aplegar a la Xarxa quanta més informació millor.“

Propaganda ciutadana:

Per una banda, fa uns dies, el J-Lab – l’Institut per al Periodisme Interactiu de la Universitat de Maryland, EUA – va publicar un informe de recerca titulat Citizen Media: Fad or the Future of News? (Els mitjans ciutadans: moda o el futur de les notícies?) on, com diu el títol, fan una nova repassada al tema del periodisme ciutadà. La principal troballa – o afirmació – que fan els investigadors és que els mitjans ciutadans estan conformant el pont entre els mitjans tradicionals i a participació cívica.

Per una altra banda, El País, de la mà de Fernando Puente, s’atrevia a treure un decàleg titulat Los diez mandamientos para ser un buen e-alcalde, aprofitant el nou projecte de llei sobre l’e-Administració que concideix en l’espai-temps amb les properes eleccions municipals a tot l’Estat. A banda de la genial interpretació que Iñaki Ortiz fa d’aquest segon article, és molt interessant aturar-se en el codi de Conductas políticas para la participación ciudadana que, al mateix lloc web, va fer a principis d’aquest any Alberto Ortiz.

És a dir: per una banda, tenim els ciutadans que, cada cop més (o això diuen els científics, perquè a les urnes passa de forma bastant diferent), volen participar de la vida política, intervenir-hi, que la seva veu se senti. Per una altra, aquests mateixos ciutadans demanen als polítics que prenguin part de la conversa, que baixin a l’arena del debat i s’acostin als governats. El problema és quan aquells volen donar gat per llebre a aquests i, tot utilitzant les darreres tecnologies socials, munten blogs, webs, i altres maquinacions que després són altres – militants inefables del partit – qui han de mantenir. Scott Adams ho descriu a la perfecció a una de les seves vinyetes del Dilbert: el cap d’un departament decideix muntar un blog on hi escriurà “els seus pensaments personals sobre l’empresa”, blog, però, que haurà de redactar la secretària – no pas ell mateix.

Des del meu punt de vista, el que ha de proliferar són les iniciatives personals dels militants d’aplegar a la Xarxa quanta més informació millor. Feu una cerca al YouTube per qualsevol partit i veureu a què em refereixo. També haurien de proliferar els canals personals de polítics que volen escriure sense filtres, sense intermediaris. Ara bé, les impostures que també estem veient florir, de blogs de candidats que no en saben ni l’adreça, això és totalment prescindible.

Blocs: Generació o eina?

NOTA: Apunt escrit el 23 d’octubre de 2006.

Dissabte, El Punt va publicar l’article “La “generació bloc” s’obre pas” (Manel Cuyàs). Aquest article ha provocat l’aparició de diversos posts al respecte en la Catosfera, entre ells n’ha parlat Saül Gordillo, Calaix de Sastre, l’alcaldable per CIU a Girona, el promotor de la Campanya “Jo tb vull un Estat propi” i Enric Gil. Doncs, jo també hi vull dir la meva, perque em sembla un tema molt interessant i cal que en comencem a parlar. Tot i això, potser no seré tant optimista o, si més no, m’agradaria posar alguns punts sobre les “is”.

Fa més d’un any i mig que vaig obrir aquest bloc, per tant em sento identificat en certs aspectes que caracteritzen aquesta nova generació de què s’està parlant. És veritat que alguna cosa està canviant amb aquesta eina anomenada “bloc”. Jo mateix hi dedico llargues estones a escriure i més encara a llegir-ne el què s’hi escriu, i tot sense ànim de lucre econòmic. I, com jo, molts catalans s’hi estan aficionant, fins al punt -i, no crec equivocar-me- de prioritzar aquesta font d’informació, en molts casos, per davant de telenotícies, premsa escrita, etc….

Els blocs no són una moda passatgera, però tampoc es pot dir estrictament que ha nascut una nova generació. Si una cosa he après a llarg d’aquest any i mig involucrat en aquest “mundillo” és que estem davant d’una eina extremadament poderosa i útil, però en cap cas es pot extrapolar la blocosfera a la realitat que ens envolta. A través de la blocosfera et pots enterar de fets que d’una altra forma no haguessis pogut ni imaginar, et pots informar en temps real, pots iniciar movilitzacions d’èxit, pots fer política, pots fer literatura que serà llegida (ex: L’Aeroplà del Raval), pots fer campanyes publicitàries (ex: el robatori de la cadira de ZP), pots llançar al mercat èxits musicals (ex: “Opá”, no sé què d’un “corrá”), pots intercanviar opinions amb gent que viu a l’altra punta del món, pots crear opinió, pots conèixer gent que tenen inquietuds similars a la teva sense moure’t de casa, pots crear eines polítiques (ex: Olla de Grills, Xarxa de Blocs Sobiranistes,…), pots fer tot això i molt més. Cosa que abans dels blocs era impensable -amb tanta facilitat-. Però d’aquí a afirmar que ha nascut una nova generació, tot i que seria una molt bona notícia a la vista de tot això, crec que no és del tot cert. En tot cas, ha nascut una nova eina, una eina barata, útil i democràtica com poques.

Els blocaires, segons s’ha dit, acostumen a ser homes d’entre 25 i 40 anys. A part d’això, podem afirmar -malauradament- que no tothom té accés a internet, encara. A més, no tothom que té internet l’utilitza per llegir blocs. A més, qui té coneixement dels blocs, no té perque està interessat o tenir temps de llegir-los. A més, qui té interès en aquest món i en llegeix, potser no s’atreveix o no li agrada escriure. I, podríem seguir. De tal manera que anem reduint el cercle fins a àmbits, gens menypreables, però que no són un reflex exhaustiu de la realitat. És per això que no considero que poguem parlar del naixement d’una nova generació, estrictu sensu. Fa temps, vaig escriure “De l’era sms a l’era blocs” i, més recentment, “Blocs: L’hàbit d’escriure creix i es reprodueix amb les noves tecnologies”. En ambdós casos, deixo entendre que alguna cosa positiva està passant en aquesta entrada de mil·leni. Fins ara, la informació era molt més restringida. Ara, amb aquesta nova eina, la informació és més hàgil i democràtica, tothom hi pot dir la seva -una altra cosa és que sigui llegit i tingui sortida-.

Si esmento aquest perill de considerar la blocosfera un reflex de la realitat que ens envolta, ho dic perque ho he pogut comprovar de priemra mà. Així, per exemple, en el tema de l’Estatut i en les darreres eleccions dels EEUU (també, aquí).

Un altre aspecte a destacar del món dels blocs, és la volatilitat de la informació que desprenen. És a dir, un post (o apunt) té una vida d’unes 24 hores. Un cop transcorregudes, serà difícilment llegit. Aquest aspecte és important, si el contraposem amb una de les característiques de la vida en l’actualitat: la velocitat en què vivim, l’estrés i l’excés d’informació. Això no té perquè ser negatiu, però n’és una característica que no es pot menysprear, ja que pot arribar a relativitzar la informació que es desrpèn dels blocs.

Cap al final del seu article, Cuyàs esmenta alguns aspectes a destacar: “I em refereixo, posant Junqueras d’exemple, a gent jove molt preparada que ha crescut en democràcia i amb l’Estatut, que s’ha educat en escoles actives, dialogants i catalanes, que ha més o menys viatjat, que sap algun idioma fonamental i que, en general, practica un catalanisme que en molts casos porta al sobiranisme i que no acaba de trobar lloc en els partits polítics convencionals.”. No crec que es pugui fer un paralelisme tant directe entre aquesta descripció i els blocaires. Més aviat, i ho torno a dir, els blocs són una eina més -una de les més poderoses- que aquest jovent que descriu Cuyàs ha agafat amb força per exterioritzar les seves inquietuds, i no a l’inrevés. Amb tot, penso que té raó quan diu que “…en general, practica un catalanisme que en molts casos porta al sobiranisme i que no acaba de trobar lloc en els partits polítics convencionals.” I, això si que és important. A la Catosfera s’hi parla molt de política i s’hi fa política, i molt sovint sense cap lligam amb els partits polítics tradicionals, fins al punt que alguns militants amaguen el seu lligam partidista per a poder discutir amb total llibertat.

També diu Cuyàs que “(…) la legislatura que encetarem i la que vindrà després seran de transició, una manera com una altra d’esperar que la «generació bloc» desplegui les potències i presenti un projecte nou de Catalunya. Les èpoques convulses són les més creatives. Els tres anys esvalotats de tripartit posteriors a la calma de CiU i l’elaboració i el referèndum de l’Estatut han generat esperits crítics que estan disposats a menjar-se el món i el que sigui. (…)”. D’aquí en trec tres conclusions:

1)Comparteixo que en un període no massa llarg canvairan moltes coses (10 anys?), però no únicament per l’anomenada “generació bloc”, que també, sino més aviat per molts factors més, entre ells la democratització apareguda amb internet.

2)Les èpoques convulses són les més creatives. Sí senyor! Per això, tot i semblar que anem per mal camí, sempre sóc optimista. De ben segur que alguna cosa bona en sortirà de tot plegat. L’”etapa Pujol” ha tingut moltes coses bones, però també una de les més nefastes: la saturació mental de l’activisme polític sobiranista.

3)El llarg període de discussió del Referèndum ha aportat un clima d’esgotament i desencís, a curt termini, però que a la llarga es convertirà en fets concrets d’actuació sobiranista. És per això que penso que això no es pot aturar aquí, i cal que en la pròxima legislatura tornem a posar sobre la taula un altre tema identitari i no deixar el debat polític únicament en les polítiques públiques i socials. Per exemple: Cal posar sobre la taula del debat polític i democràtic el dret d’autodeterminació i el referèndum com a via de decissió democràtica. Això, crec, pot ajudar a acabar aquest procés de renaixement mental en què ens trobem inmersos.

Un altre fragment de’n Cuyàs que m’agradaria destacar: “El mitjà segueix sent el missatge, i la cultura del bloc ha creat una prosa i una oratòria nerviosa, d’urgència, de contingut provisional revisable a temps real que els autors traslladen després als llibres i articles que escriuen en paper. Hi ha novel·les, assaigs, estudis d’història, cròniques periodístiques escrits en l’estil vertiginós dels blocs.”. D’alguna forma ja n’he fet esment abans, la cultura del bloc i altres factors de la vida que ens envolta, fa que anem a una velocitat, no sé si saludable, però si que vertiginosa en la tranfarència d’informació. Això, per una banda és bo: Cal estar informats en temps real, i ben informats, si no volem que ens la fotin amb tanta facilitat. Ara bé, no es pot deixar de banda la volatilitat de la cultura dels blocs (24 hores?). Per això, i encara més, cal considerar el bloc una eina més, però no una finalitat en cap cas. Amb els blocs ens informem, aprenem, comuniquem, establim lligams, discutim, etc… però tot plegat cal plasmar-ho en d’altres formats per tal que sigui assimilat: Podem crear opinió, llençar idees,… però cal plasmar-les en la premsa escrita, cal desenvolupar-les en llibres, cal crear plataformes, cal fer qualsevol cosa que permeti donar vida i consistència a la vertiginositat de la informació que es desprèn dels blocs.

I, per últim, diu Cuyàs que “El cultivador de blocs és també un tipus generós i un dialèctic. El seu bloc, escrit sense ànim de lucre, sempre remet a un altre bloc o a una dotzena o centenars d’altres. Si defensa una idea política, et condueix a blocs que defensen la mateixa idea, però també als que defensen la contrària.” Amb aquesta eina, no només es vol tranmetre opinió, idees, informació,… també es vol aprendre, i si és a través de qui pensa diferent a tu, encara millor. En aquest aspecte estem encara molt lluny del desitjable. M’explico. Llegint el llibre “La paraula contra el mur” de Víctor Alexandre -que està basat en un format epistolar, però de la nova era: el correu electrònic-, podem comprovar com n’és d’enriquidor el debat entre dues persones totalment demòcrates, però que per mil motius pensen coses totalment oposades. Aquest llibre no és més que un seguit de correus electrònics que es van escriure Víctor Alexandre i un amic seu castellà (o espanyol). Doncs bé, per que ho dic això. Perque crec que un dels aspectes en què encara no hem aprofundit és en el bloc com a eina de discussió entre els que no pensem d’igual forma. A través dels blocs seguim pecant d’un excés d’amiguisme intel·lectual, cosa que no afavoreix al debat. En aquest camp, hi ha molt a dir i fer [podria ser un dels pròxims projectes].

En fi, encara que sembli molt crític amb alguns aspectes de l’article de’n Cuyàs, he de dir que és un tema apassionant i que, en definitiva, hi estic bastant d’acord, però no tant en considerar-ho el naixement d’una nova generació, si no més aviat el naixement d’una nova eina que donarà molt a parlar (escriure, llegir).

+ Info a: Per on es mou la Catosfera? i La febre dels blocs no s’atura.

Salut i llibertat!

Marcús

Blocus track: MANEL CUYÀS: (Mataró, 1952) Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Gestor cultural primer a l’Ajuntament de Mataró i després a Olimpíada Cultural del 1983-1992. Fundador i redactor d’El Maresme i del Mataróescrit, director de l’edició del Maresme del PUNT, des del 2003 és director adjunt d’El Punt de Barcelona. Com a autor ha publicat: “Mataró, una ciutat”, “Mataró sota teulada” i “Taques al marge” (novel·la).